«Sortí el sembrador a sembrar la seva llavor. I, mentre ell sembrava, una part caigué arran del camí, i va ser trepitjada i els ocells del cel se la menjaren. I una part caigué sobre la pedra, i un cop nascuda s’assecà perquè no tenia humitat. I una altra caigué entre espines, i brotant al mateix temps les espines l’ofegaren. I una altra caigué en terra bona..».
Comentari de L’Evangeli
Avui escoltem una paràbola molt important: la del sembrador. Aquí apareix quina és la tasca del cristià per a purificar-se: ésser una bona terra, preparada per acollir la llavor divina. La santedat la dóna Déu, no la fabriquem nosaltres.
—Déu però compta amb la nostra llibertat. Eduquem, doncs, la llibertat! Perquè alguns van per la vida “ofegats”. Què hi ha al meu cor? Pedres? Espines? Terra llaurada?