«Torneu, doncs, les coses de Cèsar a Cèsar, i les de Déu a Déu».
Comentari de L’Evangeli
Avui, per a dir-ho d’alguna manera, Déu defensa el seu territori: ni vol trepitjar-nos ni accepta que el trepitgem. ¿Fins on arriba el poder del “Cèsar”? ¿A partir d’on comença el poder de Déu? Què en som de dolents! Fins i tot desitjaríem posar una frontera entre “jo” i “Déu”!: aquí està la meva llibertat i allí està el teu cel... Déu no vol barrejar-se en els nostres assumptes temporals, però tampoc accepta que anul·lem la seva veu... Cert, “sóc lliure”; però també és cert que sense Déu “jo no seria lliure” (ni tan sols “jo seria”).
—«Només Déu és Déu, i deixem que Déu sigui Déu» (Benet XVI).