Avui celebrem un dels grans Pares de l’Església d’Orient: sant Màxim (579-662), al qui la tradició cristiana li atorgà el títol de “Confessor” per la intrèpida valentia amb què sabé “confessar”, fins i tot amb el sofriment (la cruel mutilació de llengua i de la mà dreta), la integritat de la seva fe en Jesucrist, vertader Déu i vertader Home. Màxim nasqué a Palestina. Des de la seva adolescència s’orientà vers la vida monàstica i l’estudi de les Escriptures. De Jerusalem es traslladà a Constantinoble i des d’allí, a causa de les invasions bàrbares, es refugià a Àfrica, on es distingí per la seva gran valentia en la defensa de la ortodòxia. Havia sorgit la teoria segons la qual el Crist només tenia una voluntat, la divina. Però sant Màxim comprengué immediatament que això destruïa el misteri de la salvació, ja que un home sense voluntat no és vertader home. —Déu, en Jesucrist, assumí realment la totalitat de l’ésser humà (excepte el pecat), per tant, també una voluntat humana.