- Segle I :
Neix Jesús (4-7 aC). Predicació, elecció dels Apòstols i primers seguidors (30 dC). A Jerusalem: Eucaristia, Passió, Resurrecció i Ascensió. Pentecosta: “presentació pública” de l'Església, primer entre jueus i, després, entre gentils. Primeres persecucions (martiri de sant Esteve, Jaume el Menor) i primera expansió del cristianisme, més enllà de Judea i Galilea. Escrits del Nou Testament: evangelis i cartes. Primeres comunitats cristianes (Jerusalem, Antioquia, Efes, Roma…). Separació gradual respecte del judaisme.
- Segle II :
Expansió i diversificació: el cristianisme arriba a regions més enllà de l'Imperi Romà. Moments d'intensa persecució (sota Trajà i Marc Aureli). Primers escriptors cristians en defensa de la fe (els apologistes: Justí Màrtir, Tertul·lià…). Formació del Cànon Bíblic. Desenvolupament de la litúrgia. Primeres heretgies: a) “judaïtzants” (necessitat de la Llei de Moisès per salvar-se); b) “gnòstics” (dualisme: existeix un “Déu bo” i un “déu dolent”; eren rigoristes); c) “milenarisme” (esperaven la segona vinguda de Jesucrist per instaurar un nou regne, de mil anys de durada).
- Segle III :
Expansió. Conversions a totes les classes socials. Influència creixent del cristianisme. Persecucions severes (sota els emperadors Dacià i Dioclecià). Es consolida l'estructura eclesiàstica de l'Església. Més formalització en les pràctiques litúrgiques i sacramentals. Neix l'ascetisme i les pràctiques monàstiques (Sant Antoni Abat). Creix la influència del cristianisme dins de l'Imperi. Heretgies: a) “cismàtics” (a causa del rigorisme penitencial); b) “monarquianisme” (Crist és només un home).
- Segle IV :
Edicte de Milà (313): legalitza el cristianisme. Amb l'emperador Teodosi, el cristianisme esdevé la religió oficial de l'Imperi Romà (380). Controvèrsies doctrinals: a) “arrianisme” (el Fill no és consubstancial amb el Pare); b) “macedonianisme” (nega la divinitat del Fill i de l'Esperit Sant). Primers concilis ecumènics: Nicea (325) i Constantinoble (381). Es redacta el Credo. Primacia de les seus de Roma, Constantinoble, Alexandria, Antioquia i Jerusalem. Construcció de grans basíliques. Auge del monacat. Codificació del Cànon Bíblic. El cristianisme influeix en la cultura, les lleis i les institucions. Divisió de l'Imperi.
- Segle V :
Cau l’Imperi Romà d’Occident (476 dC) sota la pressió dels pobles bàrbars. L’Església adquireix protagonisme en la cultura i l’ordre social. Augmenten l’autoritat i el prestigi del papa, bisbe de Roma (especialment Lleó el Gran). Més concilis ecumènics: Efes (431) i Calcedònia (451). Disputes teològiques entre l’Església d’Occident i d’Orient. Heretgies: a) pelagianisme (nega el pecat original); b) nestorianisme (Jesús i el Fill de Déu són persones distintes; la Verge no és “Mare de Déu”); c) monofisisme (una sola naturalesa en Crist: la divina). Expansió del cristianisme i trobada amb altres cultures (Europa, nord d’Àfrica). Paper dels sants i culte a les relíquies. Fundació de monestirs com a centres de difusió cultural. Traducció i transmissió de textos bíblics i teològics.
- Segle VI :
Consolidació del cristianisme a Europa. Conversió dels pobles bàrbars. Desenvolupament important del monaquisme. A Occident, especialment, creix l’autoritat i influència del Pontífex Romà davant la feblesa del poder polític. Continuació dels concilis ecumènics, abordant disputes teològiques cristològiques i trinitàries. Cristianització i trobada amb cultures no cristianes (nord d’Europa, altres regions d’Àfrica i d’Àsia). Desenvolupament de la litúrgia. A Orient continua vigent l’Imperi Bizantí, estretament vinculat amb l’Església oriental. Tasca cultural dels monestirs i escoles eclesiàstiques.
- Segle VII :
Expansió de l’Islam; pèrdua de territoris cristians i tensions. Floriment del monaquisme en el cristianisme oriental (també en zones d’influència musulmana, contribuint a conservar textos antics). Fragmentació de l’antic Imperi d’Occident. Suport dels reis francs al papat. Impuls missioner: cristianització dels pobles germànics. Heretgies: “monotelisme” (una sola voluntat en Crist: la divina).
- Segle VIII :
Consolidació de la relació (tendent a la unificació) entre l’Església i l’Estat, especialment amb la dinastia franca: Carlemany coronat com a emperador pel Papa (a. 800); el papat enforteix la seva posició a Occident. Imperi d’Orient (Bizanci): controvèrsia iconoclasta (contra la veneració de les imatges). Continua l’expansió de l’Islam. Prossegueix la cristianització d’Europa Central i del Nord (missió de sant Bonifaci). Reformes a l’Església (disciplina del clergat, litúrgia). Desenvolupament de l’arquitectura religiosa.